Podeu seguir els nous apunts aquí

Qui diu que Europa no és important?

Europa és casa nostra, som nosaltres, i està molt present a les nostres vides. Més del 75% de les lleis que regulen el nostre dia a dia es fan a la UE. És, doncs, molt important. Però ens agrada aquesta Europa? la que imposa l’austericidi i les retallades? No. No ens agrada. I donat que ens importa i és important, la volem canviar.

Com a esquerra nacional i europeista que som, a Catalunya treballem per un #noupaís i a Europa treballem per a una #EuropaNova. Volem ser la República més avançada d’Europa i ser, alhora, partícips i constructors, dins una UE federada, d’un projecte europeu comú, el més avançat del món, que defensi els drets socials, laborals i democràtics de tothom. Constructors, d’una Europa més transparent, on imperi l’ètica i més i millor democràcia; que sigui pròspera i sostenible; cohesionada i justa socialment. I ho volem fer pel que és més important: la ciutadania d’Europa. Aquesta és la veritable força i importància de la UE. I per a participar-hi, ens cal ser estat. Ens cal tenir veu i vot a Europa.

Europa i Catalunya, avui, es juguen el seu futur i urgeix canviar les polítiques d’austeritat (atur, precaritat, temporalitat, desnonaments, retallades, patiment) per reactivació econòmica, indústria, economia verda i ocupació. Ens cal un gran programa d’inversions per crear 10 milions de llocs de treball en 10 anys.

Defensem una Europa Social que promogui un Pacte de Cohesió i Benestar per lluitar contra l’augment de la pobresa i la desigualtat. La política econòmica europea ha d’actuar quan hi hagi una situació (atur superior al 10%, per exemple) que posi en risc la cohesió social.

Volem recuperar l’Europa de Jean Monnet, Konrad Adenauer, Robert Schumann, Altiero Spinelli o Jacques Delors i que representa un model avançat de justícia social i de democràcia. Reivindiquem l’Europa de la Carta dels drets fonamentals de 2006; la que condemna la llei de l’avortament de Gallardón; la que censura l’actuació policial contra la immigració a Ceuta; la que reconeix la immersió lingüística com a model educatiu d’èxit.

I com que volem aquesta vella #EuropaNova, Catalunya hi ha de ser present, amb veu pròpia. Hem de construir una Europa més justa, cohesionada, pròspera, sostenible i democràtica. És important.

Europa, quo vadis?

Anglaterra promou una nova llei d'immigració més dura; Suïssa aprova, en referèndum, limitar l'entrada d'immigrants; a Espanya ja sabem que ha passat a Ceuta, i podríem seguir. Europa es dretanitza. Els postulats de l'extremadreta estan essent, fermament, defensats per la dreta europea i recolzats per part de la societat. La crisi econòmica que ens afecta està provocant una radicalització de les postures socials i per tant un major proteccionisme nacional. Proteccionisme en el sentit de “primer els de casa”, donant ales i molta força als moviments d'extremadreta, que s'alimenten de les desgràcies que ha provocat la crisi actual; amb l’atur, la precarietat, la desesperança dels que pateixen, la inoperància dels partits tradicionals (d'esquerra i dreta); el rebuig general a la classes política actual i a la seva manera de gestionar la res publica, al capdavant. A molts països de la democràtica Europa, els partits d'extremadreta tenen una força considerable i gaudeixen de molt bona salut: el Front Nacional francès, compta amb una intenció de vot a les properes eleccions europees del 24%; el Partit de la Llibertat austríac, va superar el 20% dels vots en les darreres eleccions; i les formacions Partit Popular de Dinamarca, Demòcrates de Suècia o Els Veritables Finlandesos, són la tercera força del país. I que podem dir d'Alba Daurada a Grècia o Jobbik a Hongria?

L’Europa avançada, democràtica, respectuosa amb els drets humans, ha donat pas a  una Europa que no reconec, i que no vull. Una Europa que no posa a les persones i al a societat en el centre de la seva política; ans el contrari. Avui, Europa està més preocupada per rescatar bancs, per  demanar (conjuntament amb l’FMI i el Banc Mundial) més ajustos en polítiques socials, més retallades. També és l'Europa que mira amb supèrbia al que és de fora. Al desgraciat que ha de deixar casa seva per que allí no pot construir un projecte de vida. 

Aquesta Europa, que per un costat demana el respecte pels drets humans, tracta a la majoria de persones com a ciutadans de segona. Les seves polítiques no s'esforcen en construir una societat més justa sinó que s'esforcen a construir dues societats, la dels rics i poderosos i la de la resta, mà d'obra barata per a major glòria del capital. I per sota d'aquestes dues classes socials, hi trobem els pàries de la terra, aquells que ningú vol (expulsats de casa seva i no volguts a Europa): els nouvinguts. Peça essencial per a l'economia durant l'època de bonança per a ser utilitzada com a mà d'obra barata a qui explotar. Però ara, sobren, molesten, ara no hi ha feina i són arraconats arreu, expulsats del mercat laboral, expulsats de la societat.

Europa, no et reconec. No m'agrada el que fas. Europa, quo vadis?

I què hem de fer?

La independència ho és tot i no és res. Una eina més per a construir un millor país per a tothom. Una eina, que per si sola, no ens serà útil. No construirem un millor país si no l'acompanyem d'una política al servei de la ciutadania, una política basada en el compromís social i ciutadà.

Un exemple. L'any 2010, els catalans vam pagar 61.872M€ en impostos, taxes i cotitzacions. Només 31.862M€ es van gestionar des de casa i 16.543M€ no van tornar. Amb la independència, aquests diners s'utilitzarien adequadament? Augmentaria el 35% la inversió social en educació, salut i serveis socials? O el 80% en infraestructures, suport a la creació d'ocupació, a la recerca i a les empreses? Doncs no. Això ho fa la política que apliquem i el model de societat que volem,  no la independència.

Aquest és el quid de la qüestió. Com gestionem la res publica? Quin model de país volem avui i demà? L'Estat ha de vetllar pels Serveis públics i per l'interès general o potser seria millor que se n'encarregués el sector privat? Què fem per acabar amb la corrupció, el frau fiscal, les irregularitats? Com lluitem contra l'atur? Ens cal definir, entre totes i tots, el país que volem, un país que ha de ser més democràtic, més transparent, més just, més lliure, més pròsper. Què volem des d'ara i l'endemà de la independència? I ens cal, urgentment, que instaurem un nou contracte social basat en el compromís i en la ètica, on el ciutadà sigui el centre de la política.

I això, només ho podrem fer entre tots, des de la democràcia, des de la participació social i política. Redefinim les regles de les relacions laborals, apostant pel diàleg social; impulsem polítiques actives d'ocupació; afavorim l'emprenedoria; blindem els serveis públics i les pensions; potenciem l'administració local, la més propera la ciutadà; impulsem un nou model de producció que aposti per la innovació, la diferenciació, el valor afegit; generem sinergies amb la resta del món; apostem per un sistema de seguretat social i assistència sanitària públic i de qualitat...

Si hem de construir un nou país que perpetuï la privatització dels serveis públics, que apliqui la reforma laboral, que toleri el frau fiscal, que no permeti el diàleg i el contracte socials, que no aposti per la cultura, l'educació, la innovació, la salut, el medi ambient, que no aposti, en definitiva per les persones,  anem malament.

Per un nou país per a tothom, més pròsper però sobretot molt més just.

Evolució favorable de l’ocupació?

Evolució favorable gràcies a les reformes va venir a dir la Secretària d’Estat de Treball. Segons el Secretari d’Ocupació i Relacions Laborals de la Generalitat, tendència positiva. 

Discrepo totalment. No hi ha res de favorable i positiu en la precarietat i la pobresa.

Certament hi ha hagut una lleugera baixada de l’atur. A Tarragona un 2,66%. Però les dades d’afiliació a la Seguretat Social indiquen que hi ha 3958 afiliats MENYS en relació a desembre de 2012. Per tant, no es crea ocupació. I a veure que ens diu l’EPA.

Els registrats a l’atur baixen gràcies al terrorisme social (reforma laboral, desmantellament de serveis públics, desviament de recursos cap a armament i obres faraòniques, tot rebaixant les partides destinades a formació, a R+D+I i a polítiques actives d’ocupació) que ha implantat la dreta catalana i espanyola, i que expulsa als nostres conciutadans perquè aquí no poden treballar i que criminalitza a l’aturat.

Quanta gent ha deixat d’estar apuntada a les llistes de l’atur un cop esgotada la prestació o subsidi? Aquesta és una dada rellevant, perquè el que no està registrat no compta. També ho és que el 39% dels registrats no cobren res de res. O que a moltes famílies, tot i treballar, se’ls-hi fa llarg el mes. Com també ho és que en el darrer any, Catalunya ha perdut 17.258 habitants.

El 90% dels contractes signats són temporals i el 29,24% del total són a temps parcial. Temporalitat i precarietat són les característiques del mercat de treball. Ens estan convertint en la maquila d’Europa i ho pagarem car. La darrera mesura és la congelació el SMI coincidint amb la pujada de preu de diversos serveis públics bàsics.

És urgent que canviem les polítiques actuals, que deixem endarrere la crisi, l’atur, la precarietat, la temporalitat i les retallades. Necessitem un país amb un Estat del benestar fort amb uns serveis públics útils i funcionals, que vetlli pels drets fonamentals de les persones, destinant els diners públics a la gent, que persegueixi, de debò, el frau fiscal, que ajudi als empresaris a generar ocupació, que inverteixi en R+D+I, que fomenti la internacionalització de les nostres PIMES, que són el veritable teixit industrial català.

I això és possible, està a les nostres mans. Votant podem decidir canviar-ho tot per a fer un nou país per a tothom, més just socialment i més pròsper econòmicament, en benefici de tothom. Podem fer-ho, hem de fer-ho. En taxes d’atur hem d’aspirar a ser, com a mínim, com Àustria (4,8%), Dinamarca (6,7%), Holanda (6,9%). Nosaltres anem cap al 30%. Hem d’aspirar a construir la República més avançada d’Europa.

Necessitem els pressupostos d’un #noupaís, no uns d’autonòmics

Els pressupostos del 2014 no ens agraden gens. No són els que es mereix el país, però són els més socials possibles en les circumstàncies polítiques i econòmiques actuals.

Si volem fer els pressupostos que necessitem hem de canviar, principalment, de marc polític, per disposar de TOTS els nostres recursos, i també de política, per gestionar-los millor. Generem prou riquesa com per cobrir totes les nostres necessitats. Ara, com a comunitat autònoma, patim un espoli que ens deixa en un brutal i antisocial descobert pressupostari, sota una asfíxia econòmica constant. En les nostres mans està poder-ho solucionar. El referèndum és el primer pas.

Si els catalans paguem, a l’Estat, 61.872M€ en impostos (dades 2010) per què ens hem de conformar amb uns pressupostos de 26.000M€? Per què hem de gestionar misèria? Perquè hem de fer patir, innecessàriament, a la nostra gent i paralitzar el país? Ara, d’això en diuen optimitzar recursos, privatitzant serveis com la sanitat.

La República Catalana possibilitarà gestionar com cal la nostra pròpia riquesa, disposant de totes les eines que permeten solucionar els problemes d’un país normal, com ho fan a Holanda, Àustria o Dinamarca (que estan molt millor que nosaltres, per cert). I això ho podem aconseguir a través del referèndum i amb l’aplicació de valors com la transparència i l’ètica en la gestió i en política. I ERC hi està compromesa.

Gràcies a la feina d’ERC els pressupostos, que sent els més socials possibles no són els que volem, permeten: aportar 173M€ per a la Renda Mínima d’Inserció; augmentar en 8M€ la partida de beques menjador; donar suport a l’habitatge social amb 7,6M€ més per lluitar contra els desnonaments; 3M€ més per lluitar contra la pobresa infantil. Impulsen la recuperació econòmica amb un augment de 100M€ en nous projectes d’inversió en PIME’s i emprenedors. Construeix una fiscalitat més justa exigint més a qui més pot aportar, restituint l’impost de successions, recaptant 110M€ addicionals, que pagaran en un 80% les herències de les fortunes superiors a 1M€ i una fiscalitat verda sobre nuclears, gasos contaminants i enlairament d’avions que reportaran uns 50M€ més d’ingresos.

I, és clar, treballem per a que aquests siguin els darrers pressupostos autonòmics i que els següents siguin els pressupostos d’un #noupaís per a tothom. Com també treballem per tal de limitar, ara i avui, els sous dels alts càrrecs i la supressió de dietes per assistència als Consells de direcció d’empreses públiques, per citar dos exemples. ERC defensa uns serveis públics de la ciutadania i per a la ciutadania i per tant és important invertir els diners on toca, fiscalitzant-los fins l’últim cèntim. I si volem que els serveis públics i pressupostos que necessitem siguin realitat, votar és la via.

Recuperem la salut

El dret a la salut i a l’assistència sanitària està recollit i reconegut, entre d’altres, en la Declaració Universal dels Drets Humans, en el  Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), en la Carta dels drets fonamentals de la UE, en la Constitució Espanyola i en l’Estatut de Catalunya.

Aquest és un dret que s’ha de tractar tenint en compte a TOTA la societat, sumant a partits polítics, entitats representatives, professionals, associacions, a tothom que pugui aportar quelcom.  A Catalunya ja s’han iniciat els treballs de la comissió que treballa en el document base del Pacte Nacional de la Salut. Per fer-ho bé, entenc que caldria començar definint un nou model socioeconomic que primi la salut i les persones (no com l’actual). Si ho obviem, comencem malament.

Apostaria més per un Pacte Nacional de la Salut i per un Servei Públic d’Assistència Sanitària i Seguretat Social. Un pacte que, cercant la igualtat, la universabilitat i la justícia social, reculli  qüestions tant bàsiques com que la salut és un dret fonamental de tota persona (independentment de si és ciutadà, resident o no es disposa de papers), que està lligada als efectes del model socioeconòmic (dieta, contaminació, xenobiòtics, sedentarisme, ...); que ha d’abordar-se de forma multidisciplinar; des d’una perspectiva social; vista com a inversió i no com a despesa; enfocada cap a la prevenció; amb un servei públic d’assistència sanitària i Seguretat Social l’objectiu del qual sigui  facilitar a tota persona l’assistència de qualitat que precisa. No necessitem un model d’èxit, necessitem i reclamo un model de servei públic, útil, humà i sense ànim de lucre

No sóc partidari de la gestió privada dels serveis públics. No em sembla la millor fórmula de gestionar els interessos de la ciutadania.; a no ser que aquesta gestió estigui en mans d’ entitats sense ànim de lucre (que no deixa de ser una gestió pública), actors socials molt importants que estan apostant/aportant una feina d’alt valor social en molts camps, en el sanitari, la integració social i laboral, cura de la infància i l’adolescència, cura i acompanyament de la gent gran... Des d’aquí el meu reconeixement.

Tots els recursos públics que vagin a parar a tercers (sempre sense ànim de lucre), cal que estiguin fiscalitzats escrupolosament. Coneixem massa casos de presumpte o comprovada malversació de recursos públics i corrupteles. La Sindicatura de Comptes ha de ser la encarregada de fer aquesta tasca de vigilància, DES DE LA INDEPENDÈNCIA POLÍTICA, i se’ls ha de dotar de les eines que els hi permetin fer-ho i recuperar, quan toqui, els diners malversats; posant en mans de la justícia aquells casos de presumptes irregularitats punibles.

Ens hi juguem molt, la salut. I amb això no s’hi pot jugar.