Cercar en aquest blog

dijous, 10 de novembre del 2011

615.558 raons per a l'adéu a Espanya





L'atur i la precarietat ens indiquen, clarament, que la política econòmica, laboral i social d'Espanya és errònia. 615.558 aturats a Catalunya (69.976 a la província de Tarragona) i anem pujant. Una xacra a la qual s'ha de sumar la precarització del mercat laboral. Avui, els contractes indefinits, 1822, són l'excepció en un mar de temporalitat de 17950 contractes d'aquesta mena (a Tarragona). Quina perspectiva de futur té la ciutadania (i sobretot el jovent) davant d'aquesta incertesa? L'esclavitud ha passat de posar cadenes a les persones a encadenar-los a contractes escombraria temporals a pela i mitja.

Cruel mostra dels efectes negatius de pertànyer a un Estat gras i ineficient, el de les retallades, de l’espoli. Pertànyer a Espanya ens està costant molt car (a vostè també), concretament la ruïna. Enlloc de suprimir drets (diuen que no hi ha diners) es podrien estalviar 900 M€ per cadascun dels ministeris inútils (sanitat, educació i cultura) o 7.000 M€ si es rebaixés, tal com ha fet Alemanya, el pressupost de defensa, entre altres petites partides, com la casa reial, el Senat... La solució és la República catalana dels drets, la del benestar, en la que nosaltres decidim.

Aquestes són les bondats de l’Estat Espanyol, sumades al neoliberalisme polític i econòmic, mal dissimulat, de tota l'estructura estatal i dels principals partits (PSOE, PP i CIU). Quan es tracta de privatitzar guanys i socialitzar les pèrdues, quan l'especulació és un modus vivendi, quan generar un nou model econòmic sostenible generador d'ocupació és una quimera, el resultat és la destrucció d'ocupació i retallada de drets fonamentals.

El futur incert ja s’ha convertit en un present negre. Necessitem l'Estat propi per una simple qüestió de supervivència. Amb els nostres recursos i potencial, Catalunya no estaria perdent el temps parlant de com hem de gestionar la crisi. Amb la República catalana gestionaríem la riquesa, la d'un país normal, per tal de millorar el país generant ocupació sostenible i de qualitat, consolidant i ampliant drets socials i laborals, etc. L’espoli fiscal representa que cada dia 60 M€ que l’Estat ha recaptat del nostre esforç fiscal no tornen. Amb aquests 60M€ DIARIS doblaríem les pensions i les prestacions d'atur; duplicaríem el nombre de beques als nostres estudiants; amb l’equivalent a onze dies ens estalviaríem les retallades en Sanitat i en 1,7 anys eliminaríem el deute de la Generalitat.

El 20 de novembre tenim dues opcions: seguir amb Espanya i seguir amb crisi, atur, pobresa, retallades i l'espoli fiscal o optem per una República Catalana pròpia, amb un Estat del benestar fort, que vetlli pels drets fonamentals de les persones, destinant els diners públics a la gent (i no als bancs irresponsables), que persegueixi el frau fiscal, que ajudi als empresaris a generar ocupació (cap empresa pot funcional si li espolien el 9% dels seus recursos un cop ha pagat els impostos), que inverteixi en R+D+I, que fomenti la internacionalització de les nostres PIMES, que són el veritable teixit industrial català. Amb un Estat propi, tot són avantatges.

Vostè decideix entre la República de futur o una Comunitat autònoma d'incertesa i desaparició.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Principi d'Igualtat?


El principi d'igualtat és un pilar fonamental de qualsevol democràcia amb cara i ulls. Aquest principi ens indica que tots som iguals davant la llei i ningú té privilegis. Malauradament, Espanya no es troba entre els Estats amb un sistema democràtic de qualitat i això queda demostrat amb l'atorgament de privilegis a determinades persones.

En concret, em refereixo a la concessió de la nacionalitat espanyola a Ricky Martin i Benicio del Toro. Que quedi clar que no tinc res, ni a favor ni en contra, d'aquestes dues persones. Només em serveixen d’exemple per exposar el que apunto a continuació.

Tot i que el procediment legalment és correcte (nacionalitat per carta de naturalesa) i jurídicament no hi ha res a dir, èticament si que ens hem d'esglaiar i, per tant, reprovar l'acció del Govern. Si ningú ha de tenir privilegis, canviem la llei per a què tothom parteixi amb els mateixos drets i deures.

Sembla més aviat, com una mena de butlla papal entregada pel Govern per donar publicitat a una gran fita en l'ordenament jurídic espanyol, permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe  atorgant-los-hi dels mateixos drets de qualsevol matrimoni heterosexual, inclòs el dret a l'adopció. No calia muntar aquest circ. La norma, per si sola és excel·lent, no li fa falta publicitat.

Centrem-nos en el cas dels ciutadans d'origen llatinoamericà que demanen la nacionalitat espanyola (habitualment via nacionalitat per residència). Aquestes persones han de complir una sèrie de requisits per aconseguir-ho i han de passar una mitjana de dos a tres anys, de tràmit en tràmit, per arribar bon port. Entre aquests requisits hi trobem: demostrar que s'ha residit dos anys a Espanya de forma LEGAL i CONTINUADA[1] (estar-hi només empadronat, no és suficient) i disposar de suficients mitjans econòmics (cal presentar contracte de treball i nòmines). Enlloc diu res sobre sentiments i llaços emocionals.

Per tant, les persones que viuen regular i continuadament a Espanya s'han d'esperar dos anys (des de que van obtenir l'autorització per a residir-hi, i a saber quants anys poden ser!) per tal poder demanar l'inici dels tràmits i, òbviament, estar treballant, una fita molt senzilla en la situació actual amb un índex d'atur del 20% a Espanya. Qui ha estat, o està actualment, a l'atur, sap molt bé que aconseguir un treball digne, avui, és molt fàcil.

En canvi, les persones esmentades, en un tres i no res, han aconseguit la nacionalitat. Sota el meu punt de vista és una discriminació en vers a aquelles persones que han de patir tot el procediment legal per obtenir la nacionalitat. No es valora l'esforç que fan per aconseguir-ho ni el temps que triguen. Però, a segons qui, se li valoren qüestions subjectives (llaços emocionals) per tal de decidir sobre aquest tema, deixant a la resta de sol·licitants amb un pam de nas i en total indefensió (no poden reclamar). Com sempre, doble raser en la presa de decisions, segons convingui.

Cito textualment el web del Ministeri de Justícia: “La nacionalidad, en definitiva, es la máxima expresión jurídica de la integración de una persona en una comunidad estatal, es algo más que la autorización de residencia y trabajo. “

No tinc gaire clar que això s'estigui complint.


[1]    Dos anys per a nacionals de països iberoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial, Portugal o persones de origen sefardí. Per altres nacionalitats, la regla general, és de 10 anys.



dimarts, 8 de novembre del 2011

ERC, Reagrupament i Catalunya Sí presenten les propostes cap a la República del Sí


Jordi Gené, Adam Tomàs, Jordi Gomis i Felipe Garcia
 "Tenim dues opcions: seguir amb Espanya i seguir amb la crisi i l'espoli fiscal o podem optar per una República catalana pròpia"