Si no ets dels meus, és més fàcil

Article publicat a eljornal.cat
Article publicat al blog d'AMIC-UGT
Article publicat a l'Observatori Social
de l'Institut de Serveis Socials de l'Ajuntament de Tarragona

En temps de crisi econòmica i social com la que vivim actualment, és fàcil topar-te amb comportaments intransigents; individus que culpen a determinades persones dels seus problemes personals (els que ha ocasionat la crisi, no tots, o si) i que busquen un boc expiatori propici en qui descarregar la ràbia i espolsar-se les pròpies responsabilitats.

Els nouvinguts són el col·lectiu perfecte com a boc expiatori. Són els culpables de pràcticament tot. Un missatge convenientment adobat pel pensament economicista i estadístic que s’entesta a convertir a les persones en magnituds quantificables.

I finalment, ens trobem que jutgem, en aquest cas, als nouvinguts pel rendiment econòmic, positiu o negatiu, en relació a una globalitat X. Ens interessa més parlar d’ells (ja se sap que no són dels nostres, oi?) com a força de treball (com si fossin tractors) l’aportació de diners a través del pagament dels impostos, l’ús que fan dels serveis públics, etc. Però si tenen una taxa d’atur o de pobresa el doble que la dels “nacionals” catalans, això ja és igual.

Convertint-los en els altres, en una magnitud impersonal i en un element econòmic els deshumanitzem, els discriminem, els fem sentir que no formem part de la nostra societat. A partir d’aquí comencem a sumar els típics tòpics basats en grans mentides, com per exemple:

Els immigrants no s’adapten a els nostres costums. La adaptació d’un nouvingut no és mai immediata, cal temps. A més, no hi ha cap català que sigui brut, escandalós? La diversitat cultural i social enriqueix, no ho oblidem

Els immigrants deterioren/ col·lapsen els serveis públics. És l’administració pública qui ha de garantir uns serveis públics de qualitat. A més, els nouvinguts tenen el mateix dret a accedir a la sanitat, l’educació, etc com un ciutadà més; en igualtat de condicions. És més, està àmpliament demostrat que els nouvinguts utilitzen molt menys que els autòctons serveis públics com la sanitat.

Els autòctons han de ser els primers en accedir als serveis públics. Us sona la paraula igualtat? Tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures; i els drets de la ciutadania són per a tothom, no per als que han nascut en un determinat lloc. També podríem dir el mateix sobre: La feina ha de ser per als d’aquí. O sobre les ajudes; ja sabem que totes són per a ells, oi? N’hi ha per a llogar-hi cadires!!!!

Els immigrants augmenten l’atur. Els immigrants són els que pateixen més l’atur donat que ocupen els llocs de treball més volàtils i precaris. Segons Claudine Blasco, del Comitè Científic de Attac France, “l’immigració permet ajustar els mercats i en temps de crisi són els primers en ser despatxats”. Per altra banda, “és un fet constatat que la major part dels immigrants realitzen els treballs que els autòctons no estan disposats a fer, per la seva penositat, perquè són denigrants, o perquè les seves condicions econòmiques són molt precàries”.

La llista és llarga, però per a no fer-me pesat, ho deixo aquí i n’indico alguns més a tall d’exemple: Tots els immigrants tenen un nivell formatiu pitjor que el dels autòctons; gasten més del que aporten; generen inseguretat; nosaltres també emigràvem, però amb contracte i feina... suma i segueix

Tots aquests tòpics, i altres, han estat rotundament rebatuts i desmuntats amb dades concretes i raonaments.

SENY, SI US PLAU!!!! Que tots som iguals.

Perdent la memòria perdem el futur

Article publicat a eljornaldiari

Article publicat a Diari Més Tarragona 

 Aquests darrers dies, he sentit, massa sovint, massa gent que està demanant, alarmantment, una resposta dura per arreglar el problema social i econòmic que estem patint. Alarmant, per que no demanen més i millor democràcia, més justícia social, una economia sostenible, una revolució per a construir un futur millor. Res d’això.

No és el primer cop que sento que cal donar un cop de puny a sobre la taula i dir prou; i llavors comences a atemorir-te pel que diuen i pel com ho diuen.

L’últim exemple el vaig veure/sentir fa pocs dies. Un petit grup de persones que oberta i clarament demanaven (sense saber que deien) una intervenció manu militare (amb tot el que comporta) i la REinstauració d’un règim autoritari, comandat per un tal Paquito. Manera afable i familiar de referir-se al dictador Francisco Franco. Estic convençut, que per edat, mai el van patir (a l’època final de la dictadura serien uns marrecs) així que poca argumentació raonada i favorable en poden donar.

Formes de pensar d’aquesta mena, verbalitzades de mil formes, estan calant en la societat. El nivell de desesperació i depauperació cada cop és major: l’atur està desbocat, afectant, a Catalunya, a 902.300 persones, el 24,53% de la població activa (EPA 1er trimestre 2013) dels quals 121.700, el 28,98%, a Tarragona. I el Govern del PP acaba de no-anunciar un nou setge social, decretant la pena de mort de la llei de dependència. Dues gotes més sumades a l’augment de l’IVA, els diners regalats a l’església, el pagament de l’estafa bancària (el famós rescat), l’eliminació dels fons destinats a polítiques d’ocupació i d’integració, reforma laboral, les retallades en serveis públics, la desmesurada despesa militar, la corrupció imperant, els projectes faraònics innecessaris, el sostre de dèficit, l’espoli fiscal i un llarg etc. Una sagnia brutal en tots els àmbits.

Estem en una dinàmica perillosa. No necessitem més mà dura, austeritat i retallades. Necessitem més i millor democràcia, justícia social, un futur digne per als nostres ciutadans i el nostre país. No podem continuar d’aquesta manera, lligats al llast que significa les polítiques neoliberals aplicades des de Barcelona, Madrid i Brussel·les.