Europa, quo vadis?

Anglaterra promou una nova llei d'immigració més dura; Suïssa aprova, en referèndum, limitar l'entrada d'immigrants; a Espanya ja sabem que ha passat a Ceuta, i podríem seguir. Europa es dretanitza. Els postulats de l'extremadreta estan essent, fermament, defensats per la dreta europea i recolzats per part de la societat. La crisi econòmica que ens afecta està provocant una radicalització de les postures socials i per tant un major proteccionisme nacional. Proteccionisme en el sentit de “primer els de casa”, donant ales i molta força als moviments d'extremadreta, que s'alimenten de les desgràcies que ha provocat la crisi actual; amb l’atur, la precarietat, la desesperança dels que pateixen, la inoperància dels partits tradicionals (d'esquerra i dreta); el rebuig general a la classes política actual i a la seva manera de gestionar la res publica, al capdavant. A molts països de la democràtica Europa, els partits d'extremadreta tenen una força considerable i gaudeixen de molt bona salut: el Front Nacional francès, compta amb una intenció de vot a les properes eleccions europees del 24%; el Partit de la Llibertat austríac, va superar el 20% dels vots en les darreres eleccions; i les formacions Partit Popular de Dinamarca, Demòcrates de Suècia o Els Veritables Finlandesos, són la tercera força del país. I que podem dir d'Alba Daurada a Grècia o Jobbik a Hongria?

L’Europa avançada, democràtica, respectuosa amb els drets humans, ha donat pas a  una Europa que no reconec, i que no vull. Una Europa que no posa a les persones i al a societat en el centre de la seva política; ans el contrari. Avui, Europa està més preocupada per rescatar bancs, per  demanar (conjuntament amb l’FMI i el Banc Mundial) més ajustos en polítiques socials, més retallades. També és l'Europa que mira amb supèrbia al que és de fora. Al desgraciat que ha de deixar casa seva per que allí no pot construir un projecte de vida. 

Aquesta Europa, que per un costat demana el respecte pels drets humans, tracta a la majoria de persones com a ciutadans de segona. Les seves polítiques no s'esforcen en construir una societat més justa sinó que s'esforcen a construir dues societats, la dels rics i poderosos i la de la resta, mà d'obra barata per a major glòria del capital. I per sota d'aquestes dues classes socials, hi trobem els pàries de la terra, aquells que ningú vol (expulsats de casa seva i no volguts a Europa): els nouvinguts. Peça essencial per a l'economia durant l'època de bonança per a ser utilitzada com a mà d'obra barata a qui explotar. Però ara, sobren, molesten, ara no hi ha feina i són arraconats arreu, expulsats del mercat laboral, expulsats de la societat.

Europa, no et reconec. No m'agrada el que fas. Europa, quo vadis?

I què hem de fer?

La independència ho és tot i no és res. Una eina més per a construir un millor país per a tothom. Una eina, que per si sola, no ens serà útil. No construirem un millor país si no l'acompanyem d'una política al servei de la ciutadania, una política basada en el compromís social i ciutadà.

Un exemple. L'any 2010, els catalans vam pagar 61.872M€ en impostos, taxes i cotitzacions. Només 31.862M€ es van gestionar des de casa i 16.543M€ no van tornar. Amb la independència, aquests diners s'utilitzarien adequadament? Augmentaria el 35% la inversió social en educació, salut i serveis socials? O el 80% en infraestructures, suport a la creació d'ocupació, a la recerca i a les empreses? Doncs no. Això ho fa la política que apliquem i el model de societat que volem,  no la independència.

Aquest és el quid de la qüestió. Com gestionem la res publica? Quin model de país volem avui i demà? L'Estat ha de vetllar pels Serveis públics i per l'interès general o potser seria millor que se n'encarregués el sector privat? Què fem per acabar amb la corrupció, el frau fiscal, les irregularitats? Com lluitem contra l'atur? Ens cal definir, entre totes i tots, el país que volem, un país que ha de ser més democràtic, més transparent, més just, més lliure, més pròsper. Què volem des d'ara i l'endemà de la independència? I ens cal, urgentment, que instaurem un nou contracte social basat en el compromís i en la ètica, on el ciutadà sigui el centre de la política.

I això, només ho podrem fer entre tots, des de la democràcia, des de la participació social i política. Redefinim les regles de les relacions laborals, apostant pel diàleg social; impulsem polítiques actives d'ocupació; afavorim l'emprenedoria; blindem els serveis públics i les pensions; potenciem l'administració local, la més propera la ciutadà; impulsem un nou model de producció que aposti per la innovació, la diferenciació, el valor afegit; generem sinergies amb la resta del món; apostem per un sistema de seguretat social i assistència sanitària públic i de qualitat...

Si hem de construir un nou país que perpetuï la privatització dels serveis públics, que apliqui la reforma laboral, que toleri el frau fiscal, que no permeti el diàleg i el contracte socials, que no aposti per la cultura, l'educació, la innovació, la salut, el medi ambient, que no aposti, en definitiva per les persones,  anem malament.

Per un nou país per a tothom, més pròsper però sobretot molt més just.