Necessitem els pressupostos d’un #noupaís, no uns d’autonòmics

Els pressupostos del 2014 no ens agraden gens. No són els que es mereix el país, però són els més socials possibles en les circumstàncies polítiques i econòmiques actuals.

Si volem fer els pressupostos que necessitem hem de canviar, principalment, de marc polític, per disposar de TOTS els nostres recursos, i també de política, per gestionar-los millor. Generem prou riquesa com per cobrir totes les nostres necessitats. Ara, com a comunitat autònoma, patim un espoli que ens deixa en un brutal i antisocial descobert pressupostari, sota una asfíxia econòmica constant. En les nostres mans està poder-ho solucionar. El referèndum és el primer pas.

Si els catalans paguem, a l’Estat, 61.872M€ en impostos (dades 2010) per què ens hem de conformar amb uns pressupostos de 26.000M€? Per què hem de gestionar misèria? Perquè hem de fer patir, innecessàriament, a la nostra gent i paralitzar el país? Ara, d’això en diuen optimitzar recursos, privatitzant serveis com la sanitat.

La República Catalana possibilitarà gestionar com cal la nostra pròpia riquesa, disposant de totes les eines que permeten solucionar els problemes d’un país normal, com ho fan a Holanda, Àustria o Dinamarca (que estan molt millor que nosaltres, per cert). I això ho podem aconseguir a través del referèndum i amb l’aplicació de valors com la transparència i l’ètica en la gestió i en política. I ERC hi està compromesa.

Gràcies a la feina d’ERC els pressupostos, que sent els més socials possibles no són els que volem, permeten: aportar 173M€ per a la Renda Mínima d’Inserció; augmentar en 8M€ la partida de beques menjador; donar suport a l’habitatge social amb 7,6M€ més per lluitar contra els desnonaments; 3M€ més per lluitar contra la pobresa infantil. Impulsen la recuperació econòmica amb un augment de 100M€ en nous projectes d’inversió en PIME’s i emprenedors. Construeix una fiscalitat més justa exigint més a qui més pot aportar, restituint l’impost de successions, recaptant 110M€ addicionals, que pagaran en un 80% les herències de les fortunes superiors a 1M€ i una fiscalitat verda sobre nuclears, gasos contaminants i enlairament d’avions que reportaran uns 50M€ més d’ingresos.

I, és clar, treballem per a que aquests siguin els darrers pressupostos autonòmics i que els següents siguin els pressupostos d’un #noupaís per a tothom. Com també treballem per tal de limitar, ara i avui, els sous dels alts càrrecs i la supressió de dietes per assistència als Consells de direcció d’empreses públiques, per citar dos exemples. ERC defensa uns serveis públics de la ciutadania i per a la ciutadania i per tant és important invertir els diners on toca, fiscalitzant-los fins l’últim cèntim. I si volem que els serveis públics i pressupostos que necessitem siguin realitat, votar és la via.

Recuperem la salut

El dret a la salut i a l’assistència sanitària està recollit i reconegut, entre d’altres, en la Declaració Universal dels Drets Humans, en el  Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), en la Carta dels drets fonamentals de la UE, en la Constitució Espanyola i en l’Estatut de Catalunya.

Aquest és un dret que s’ha de tractar tenint en compte a TOTA la societat, sumant a partits polítics, entitats representatives, professionals, associacions, a tothom que pugui aportar quelcom.  A Catalunya ja s’han iniciat els treballs de la comissió que treballa en el document base del Pacte Nacional de la Salut. Per fer-ho bé, entenc que caldria començar definint un nou model socioeconomic que primi la salut i les persones (no com l’actual). Si ho obviem, comencem malament.

Apostaria més per un Pacte Nacional de la Salut i per un Servei Públic d’Assistència Sanitària i Seguretat Social. Un pacte que, cercant la igualtat, la universabilitat i la justícia social, reculli  qüestions tant bàsiques com que la salut és un dret fonamental de tota persona (independentment de si és ciutadà, resident o no es disposa de papers), que està lligada als efectes del model socioeconòmic (dieta, contaminació, xenobiòtics, sedentarisme, ...); que ha d’abordar-se de forma multidisciplinar; des d’una perspectiva social; vista com a inversió i no com a despesa; enfocada cap a la prevenció; amb un servei públic d’assistència sanitària i Seguretat Social l’objectiu del qual sigui  facilitar a tota persona l’assistència de qualitat que precisa. No necessitem un model d’èxit, necessitem i reclamo un model de servei públic, útil, humà i sense ànim de lucre

No sóc partidari de la gestió privada dels serveis públics. No em sembla la millor fórmula de gestionar els interessos de la ciutadania.; a no ser que aquesta gestió estigui en mans d’ entitats sense ànim de lucre (que no deixa de ser una gestió pública), actors socials molt importants que estan apostant/aportant una feina d’alt valor social en molts camps, en el sanitari, la integració social i laboral, cura de la infància i l’adolescència, cura i acompanyament de la gent gran... Des d’aquí el meu reconeixement.

Tots els recursos públics que vagin a parar a tercers (sempre sense ànim de lucre), cal que estiguin fiscalitzats escrupolosament. Coneixem massa casos de presumpte o comprovada malversació de recursos públics i corrupteles. La Sindicatura de Comptes ha de ser la encarregada de fer aquesta tasca de vigilància, DES DE LA INDEPENDÈNCIA POLÍTICA, i se’ls ha de dotar de les eines que els hi permetin fer-ho i recuperar, quan toqui, els diners malversats; posant en mans de la justícia aquells casos de presumptes irregularitats punibles.

Ens hi juguem molt, la salut. I amb això no s’hi pot jugar.

Si no ets dels meus, és més fàcil

Article publicat a eljornal.cat
Article publicat al blog d'AMIC-UGT
Article publicat a l'Observatori Social
de l'Institut de Serveis Socials de l'Ajuntament de Tarragona

En temps de crisi econòmica i social com la que vivim actualment, és fàcil topar-te amb comportaments intransigents; individus que culpen a determinades persones dels seus problemes personals (els que ha ocasionat la crisi, no tots, o si) i que busquen un boc expiatori propici en qui descarregar la ràbia i espolsar-se les pròpies responsabilitats.

Els nouvinguts són el col·lectiu perfecte com a boc expiatori. Són els culpables de pràcticament tot. Un missatge convenientment adobat pel pensament economicista i estadístic que s’entesta a convertir a les persones en magnituds quantificables.

I finalment, ens trobem que jutgem, en aquest cas, als nouvinguts pel rendiment econòmic, positiu o negatiu, en relació a una globalitat X. Ens interessa més parlar d’ells (ja se sap que no són dels nostres, oi?) com a força de treball (com si fossin tractors) l’aportació de diners a través del pagament dels impostos, l’ús que fan dels serveis públics, etc. Però si tenen una taxa d’atur o de pobresa el doble que la dels “nacionals” catalans, això ja és igual.

Convertint-los en els altres, en una magnitud impersonal i en un element econòmic els deshumanitzem, els discriminem, els fem sentir que no formem part de la nostra societat. A partir d’aquí comencem a sumar els típics tòpics basats en grans mentides, com per exemple:

Els immigrants no s’adapten a els nostres costums. La adaptació d’un nouvingut no és mai immediata, cal temps. A més, no hi ha cap català que sigui brut, escandalós? La diversitat cultural i social enriqueix, no ho oblidem

Els immigrants deterioren/ col·lapsen els serveis públics. És l’administració pública qui ha de garantir uns serveis públics de qualitat. A més, els nouvinguts tenen el mateix dret a accedir a la sanitat, l’educació, etc com un ciutadà més; en igualtat de condicions. És més, està àmpliament demostrat que els nouvinguts utilitzen molt menys que els autòctons serveis públics com la sanitat.

Els autòctons han de ser els primers en accedir als serveis públics. Us sona la paraula igualtat? Tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures; i els drets de la ciutadania són per a tothom, no per als que han nascut en un determinat lloc. També podríem dir el mateix sobre: La feina ha de ser per als d’aquí. O sobre les ajudes; ja sabem que totes són per a ells, oi? N’hi ha per a llogar-hi cadires!!!!

Els immigrants augmenten l’atur. Els immigrants són els que pateixen més l’atur donat que ocupen els llocs de treball més volàtils i precaris. Segons Claudine Blasco, del Comitè Científic de Attac France, “l’immigració permet ajustar els mercats i en temps de crisi són els primers en ser despatxats”. Per altra banda, “és un fet constatat que la major part dels immigrants realitzen els treballs que els autòctons no estan disposats a fer, per la seva penositat, perquè són denigrants, o perquè les seves condicions econòmiques són molt precàries”.

La llista és llarga, però per a no fer-me pesat, ho deixo aquí i n’indico alguns més a tall d’exemple: Tots els immigrants tenen un nivell formatiu pitjor que el dels autòctons; gasten més del que aporten; generen inseguretat; nosaltres també emigràvem, però amb contracte i feina... suma i segueix

Tots aquests tòpics, i altres, han estat rotundament rebatuts i desmuntats amb dades concretes i raonaments.

SENY, SI US PLAU!!!! Que tots som iguals.

Perdent la memòria perdem el futur

Article publicat a eljornaldiari

Article publicat a Diari Més Tarragona 

 Aquests darrers dies, he sentit, massa sovint, massa gent que està demanant, alarmantment, una resposta dura per arreglar el problema social i econòmic que estem patint. Alarmant, per que no demanen més i millor democràcia, més justícia social, una economia sostenible, una revolució per a construir un futur millor. Res d’això.

No és el primer cop que sento que cal donar un cop de puny a sobre la taula i dir prou; i llavors comences a atemorir-te pel que diuen i pel com ho diuen.

L’últim exemple el vaig veure/sentir fa pocs dies. Un petit grup de persones que oberta i clarament demanaven (sense saber que deien) una intervenció manu militare (amb tot el que comporta) i la REinstauració d’un règim autoritari, comandat per un tal Paquito. Manera afable i familiar de referir-se al dictador Francisco Franco. Estic convençut, que per edat, mai el van patir (a l’època final de la dictadura serien uns marrecs) així que poca argumentació raonada i favorable en poden donar.

Formes de pensar d’aquesta mena, verbalitzades de mil formes, estan calant en la societat. El nivell de desesperació i depauperació cada cop és major: l’atur està desbocat, afectant, a Catalunya, a 902.300 persones, el 24,53% de la població activa (EPA 1er trimestre 2013) dels quals 121.700, el 28,98%, a Tarragona. I el Govern del PP acaba de no-anunciar un nou setge social, decretant la pena de mort de la llei de dependència. Dues gotes més sumades a l’augment de l’IVA, els diners regalats a l’església, el pagament de l’estafa bancària (el famós rescat), l’eliminació dels fons destinats a polítiques d’ocupació i d’integració, reforma laboral, les retallades en serveis públics, la desmesurada despesa militar, la corrupció imperant, els projectes faraònics innecessaris, el sostre de dèficit, l’espoli fiscal i un llarg etc. Una sagnia brutal en tots els àmbits.

Estem en una dinàmica perillosa. No necessitem més mà dura, austeritat i retallades. Necessitem més i millor democràcia, justícia social, un futur digne per als nostres ciutadans i el nostre país. No podem continuar d’aquesta manera, lligats al llast que significa les polítiques neoliberals aplicades des de Barcelona, Madrid i Brussel·les.

“Un estat és millor governat per un bon home que per unes bones lleis” Aristòtil.

Article publicat a eljornaldiari

Ni cal ni vull parlar dels diferents casos, ja coneguts, de corrupció ni d’accions més que reprovables dels nostres governants. Vull centrar-me en la  qüestió que, sota el meu punt de vista,  és una de les causes del problema: la falta d’ètica. Així ho demostra la corrupció, les injustícies, les mentides, l’electoralisme i, finalment, l’estat agònic de la política i la democràcia.

Temo que si aquesta agonia perdura, sorgeixi un sistema autoritari molt pitjor que l’injust capitalisme neoliberal que patim, que posa els diners per davant de les persones. I les conseqüències d’aquest sistema les veiem, quan es desmantella el sistema públic (privatització de la sanitat, per exemple) per a què una minoria en faci un negoci a costa de la res publica i de la desatenció i patiment de la ciutadania; o quan es reforma el sistema laboral per a precaritzar les condicions de treball, generant por, sotmetiment i empobriment, tot i augmentant els beneficis d’uns pocs.

I l’ètica ens dóna les eines per jutjar si el que fem està bé o no i, per tant, decidir si volem actuar responsablement. L’ètica en molts gestors públics, avui, brilla per la seva absència.

Estic convençut que ara, més que mai, és necessària més i millor política. Entenent la política com el conjunt d’accions que busquen la millor manera de gestionar els afers de la res publica, cercant el benefici col·lectiu, garantint, a la pràctica i no sobre el paper, el respecte als Drets Humans, la justícia social, generant prosperitat econòmica, cultural... al servei de tothom. Una política ètica (nulla politica sine ethica) en un sistema democràtic participatiu, i no pas representatiu, on els polítics treballin amb la ciutadania i no per a ells.

Així doncs, ens trobem en un moment crític i històric en el qual la democràcia s’hi juga el seu futur més immediat. Davant la desconnexió entre la ciutadania i la política cal impulsar, entre altres mesures, formes de participació que siguin efectives i rellevants. La ciutadania és el començament i el final de la política, i tots i cadascun de nosaltres hem de poder participar activament en la gestió col·lectiva a través de veritables i efectius canals de participació.

Tinc la impressió que no solucionarem els nostres problemes fins que no entenguem que l’ètica, la bona política i més i millor democràcia són qüestions irrenunciables, necessàries i exigibles en tota societat. I són els poders públics qui han de ser el màxim exemple de la seva pràctica, fet que desgraciadament no és així. Uns poders que tenen la obligació ètica, política i democràtica de posar a les persones, els Drets Humans i el benefici col·lectiu per davant de tot; i posant a l’economia al servei de la res publica.