En defensa del model d'ensenyament català

El treball cohesionador que es du a terme amb el model d'immersió lingüística és de tanta importància social que la simple idea de pretendre'n la seva alteració és un perill important. Per què?

Aquest model ha permès que els nens i nenes de Catalunya hagin crescut, independentment de la seva llengua, origen o qualsevol altre tret propi, coneixent la diversitat social catalana, han crescut en un model que fomenta la cohesió social, el coneixement tant del català, llengua pròpia de Catalunya, com el castellà.

Aquest model ha permès que les nenes i els nens del nostre país hagin crescuts sense ser separats per cap qüestió, entenent des de ben petits, que no hi ha cap tret personal que justifiqui cap mena de discriminació.

Aquest model ha permès que tothom, al arribar a l'edat adulta, hagi adquirit els coneixements bàsics i necessaris per tal de desenvolupar una vida lliure i autònoma, en igualtat de condicions.

Aquest model ha permès que la incorporació de les onades migratòries d'aquest segle XXI s'hagi produït sense massa maldecaps ja que ha facilitat l'acollida a les escoles i n'ha facilitat l'arrelament.

Totes aquestes raons, entre d'altres, permeten generar un procés col·lectiu de construcció de la nostra societat donat que ha fomentat que tots i cadascun de nosaltres ens sentim partícips d'aquesta tasca, independentment de la llengua que parlem i del nostre origen.

Aquest model ens ha ensenyat que tots som iguals, tots som catalanes i catalans i tots formem part de la mateixa societat, una societat en la qual participem col·lectivament. Una participació que farà que Catalunya sigui, cada dia que passa, un lloc millor, amb les aportacions de tothom.

Per justícia i per ètica no podem mantenir-nos al marge d'aquesta polèmica i cal que defensem l'escola de tots i aquest model d'ensenyament, clau per a l'èxit de la cohesió social.

Programa de participació ciutadana a la Canonja

Com a canongí, i com a candidat a les darreres eleccions municipals representant a ERC, celebro la iniciativa de l'Ajuntament de la Canonja de crear el programa de participació ciutadana relacionat amb el POUM (que suposo que també afectarà a l'ARE). Una petició que, com a cap de llista d'ERC a la Canonja, ja vaig fer públicament el 26 de març i que vaig exposar a la població en el programa electoral (Què proposem!) i a la taula rodona realitzada el 6 de maig passat. Doblement content, per la iniciativa i per veure que s’assumeixen els plantejaments d’aprofundiment democràtic que defenso.

La participació ciutadana és, per a mi, un objectiu irrenunciable. Tinc clar que democràcia significa incorporar a les persones als processos de gestió i disseny de les polítiques públiques i dels pressupostos. I això implica informar, preguntar i sobretot, ESCOLTAR. I actualment, això no existeix. Celebro i aplaudeixo aquesta iniciativa.

Però tinc dubtes sobre la seva realitat participativa i i que l’opinió de les persones sigui tinguda en consideració. És important i cal tenir-ho molt clar, que qualsevol programa participatiu ha de ser implementat amb una metodologia clara i objectiva que garenteixi la participació real i efectiva. En el cas contrari, caiem en una mera consulta vàcua i insubstancial.

Espero poder rebre informació sobre el resultat d'aquest programa participatiu per tal de veure si és un canvi real i una millora de la qualitat de la vida democràtica local (fet que desitjo) o és un mer brindis al sol sense cap transcendència. Recordo que aquesta iniciativa va ser rebuda amb escarafalls per algun membre de la taula rodona celebrada a l’Orfeó Canongí el sis de maig.

Si realment es vol dur a terme un canvi de manera de governar i dur a terme un aprofundiment i una millora del sistema democràtic, governant amb la ciutadania, caldria, primer, crear un projecte de participació local en el qual, insisteixo, sota una metodologia adequada, Ajuntament, entitats i ciutadania decidíssim quin és el model participatiu que volem a la Canonja, segons les nostres característiques. I a partir d'aquí crear els programes concrets de participació.

I si efectivament existeix un esperit de canvi en las formes de governar, que es demostri creant, per part de l’Ajuntament, un programa de pressupostos participatius, tal com recull la proposta electoral que vaig presentar en nom d'ERC. Ara que la Canonja gestionarà els seus propis tributs, seria hora, torno a insistir, de governar amb la gent i escoltar, enraonar, i decidir entre tots en que invertim els diners públics.

Com no pot ser d'altre manera, estic disposat a col·laborar amb l'Ajuntament de la Canonja per tal d'aconseguir més i millor democràcia.

Immigració i Drets Humans

Extracte de la ponència presentada, per Jordi Gené i Mariné, Coor. d’AMIC-UGT a Tarragona i a les Terres de l’Ebre,  a les Jornades “Drets Humans i Cicle de Cinema a Tarragona", organitzada per l’Associació Allende de Tarragona. 19 de juny de 2011.

El passat mes de maig, es va publicar l’estudi “Immigració i Estat del benestar a Espanya” de “la Caixa” en el qual es mostren tota una sèrie de dades sobre l’impacte del darrer procés migratori en la societat espanyola.

 Aquest estudi parla, entre altres aspectes, de nombre d’afiliats a la Seguretat social, de pensions, PIB, utilització de serveis socials, etc. Dades que ens porten a deduir que econòmicament la immigració ens convé, ens resulta un bon negoci. Com també va ser beneficiosa per a l’economia, per exemple, la irrupció del tractor en el món agrari.

Parlem del profit econòmic de la immigració, de la seva utilitat com a força de treball (com si les persones fóssim tractors), l’aportació de diners a través del pagament dels impostos… Però a ningú li importa que els ciutadans nouvinguts tinguin una taxa d’atur el doble que el de la població autòctona o que la seva taxa de pobresa sigui notablement alta: el 30% enfront del 18% d’espanyols, per citar només dos exemples).

Però al parlar de persones, parlem de possibilitats, necessitats, patiment, projectes, desesperança, esperança, justícia. Preguntem-nos si és just que les persones siguin expulsades dels seus llocs d’origen. En el fons, els processos migratoris són això, expulsions; clara vulneració dels Drets Humans.

La crisi econòmica, l’atur, les retallades socials han dut, al llarg i ample d’Europa, a un augment del discurs xenòfob. Partits que fa pocs anys eren marginals, avui en dia són molt coneguts i han sabut contaminar a determinades forces polítiques i a àmplies capes de la població amb el seu discurs antidemocràtic, xenòfob, racista i populista i que alhora està buit de contingut (amb l’ajuda dels altaveus mediàtics), amb un clar objectiu: desviar l’atenció. Fer passar als nouvinguts com els responsables d’aquesta crisi. Aquestes forces xenòfobes, antimusulmanes sobretot, i euroescéptiques han transmès les seves idees repugnants a través de paraules, idees i discursos totalment digeribles i acceptables per una gran massa de població.

Com diu Chomsky, parlant sobre la reforma migratòria als EUA “La raó per la qual considero que no hi ha reforma migratòria és molt simple. Quan estàs en una seriosa crisi econòmica, aquells que en són els responsables, les corporacions financeres i el govern, no volen que la gent centri la seva atenció en la causa de la crisi, és a dir, ells mateixos; i llavors desvien l’atenció i la ràbia cap a un altre lloc”.

Sota aquesta malèvola inquisició contra un determinat col·lectiu s’amaga un objectiu diferent, volgut, anhelat, que no és cap altre que la imposició d’un sistema econòmico-social basat en el neocapitalisme salvatge i en la destrucció dels pilars de l’estat del benestar i de la democràcia (igualtat, llibertat, fraternitat, solidaritat, justícia social, igualtat d’oportunitats…). I aquesta guerra, que ha iniciat la dreta i extremadreta política i social, mitjans de comunicació afins i poders econòmics ha trobat el cavall de Troia ideal, els immigrants, amb el qual estan arribant al cor de la democràcia, amb el ferm objectiu de destruir-la.

Així, l’immigrant, entre la població autòctona, és vist com un competidor en l’accés al treball, a les prestacions i serveis públics, i fins i tot, com un delinqüent; i podríem seguir amb una llarga llista de retrets i mites racistes. Les persones no són bones o dolentes segons el seu origen i no podem vincular immigració amb amb incivisme, il·legalitat, delinqüència.

Els extremistes han sabut capitalitzar el desencís de part de l’electorat, el cansament amb els partits tradicionals, que han perdut la capacitat de connectar amb la ciutadania. L’extremadreta recull els desencantats, els cansats de les mateixes dolentes propostes i aprofitant la por, el discurs de la por (la pèrdua de la identitat nacional, la invasió de les hordes musulmanes, la lluita per un lloc de treball, per les prestacions socials…) aconsegueixen mobilitzar un electorat que té, això, POR. I llavors, els partits “democràtics” (per sort no tots) cauen en la seva trampa i enlloc de treballar positivament, li segueixen el joc i es dediquen a actuar a remolc.

I no cal oblidar, que l’augment de l’extremadreta és directament proporcional al decreixement de l’esquerra ideològica que, sota el meu punt de vista, ha perdut el seu perfil d’esquerres i ha fet un viratge cap al centre polític, traint als seus ideals. Una esquerra europea que, en general, està subjugada a la dictadura dels mercats financers, que imposen restriccions i retallades de drets socials i laborals i que han ensorrat les expectatives d’un futur millor. I les traïcions es  paguen cares.

Davant d’aquest panorama pervers i fosc, on el futur simplement no existeix, hem d’actuar. O deixem que segueixin posant bombes en els pilars fonamentals de la democràcia i de l’Estat del benestar o plantem cara i construïm més i millor democràcia, fomentant la participació social (democràcia participativa), tot generant una participació activa i efectiva de tota la ciutadania  en els temes i assumptes d’interès públic.

L’explotació dels nouvinguts i la conculcació dels seus drets són l’avantsala del que ens espera a la resta de ciutadans. És una malaltia que està avançant, d’aquelles que pensem que a nosaltres no ens tocarà. Però malauradament, ens tocarà, ja ens està tocant. Ja ens estan retallant drets i ho fan mentre ens idiotitzen a diari des d’alguns mitjans de comunicació.

Vivim en un món en procés de globalització de les cultures que s’ha d’enfocar des del diàleg. Un diàleg que ha de permetre, preservar i globalitzar, també, els drets humans i els valors democràtics, la justícia social, la igualtat d’oportunitats, el respecte per la igualtat de gènere, els drets de les minories, els drets socials, la tolerància, el civisme, el respecte… sense quedar-nos en un mer atorgament teòric sinó aprofundint en una aplicació real i efectiva d’aquests drets i valors.

I no podem oblidar que per a construir un un procés d’integració real, cal possibilitar-ho. Per una banda, a la persona acabada d’arribar se li ha de permetre poder participar en la construcció d’un projecte col·lectiu de futur en el qual s’hi senti identificat. Si només els volem com a força de treball i no els hi permetem la participació (total i absoluta) en la nostra societat, com volem esperar que formem una única societat, un únic poble? I això és perfectament compatible amb la conservació del propi origen. I per altra banda, el ciutadà nouvingut també ha de fer un exercici constructiu propi i voluntari d’integrar-se, sense esperar a que li demanin o l’obliguin. Per que la integració entre dos ens (nouvingut i societat d’acollida) només és possible amb l’acció proactiva de les dues parts, amb el reconeixement i respecte mutu.

Només amb una aposta decidida per un canvi de sistema econòmico-social, una nova manera d’entendre la política, el respecte a la diversitat, la globalització dels drets humans i la democràcia participativa podrem crear un futur més just, més digne, més lliure, més humà.

Els estralls de la crisi

Corren temps difícils per a tothom. La societat viu immersa en una greu crisis derivada d’una política basada en l’especulació i en les males pràctiques per tal de cercar el benefici econòmic insostenible. Aquesta manera de fer, que ha posat a la societat i al sistema al servei del capitalisme més salvatge i descarnat (i en situació d'escac i mat), està escombrant els valors fonamentals de la democràcia, pilar fonamental de l’estat del benestar europeu, i que tantes generacions ha costat construir, i que una única generació està aconseguint destruir.

En aquest context de crisi, amb més de sis-cents mil aturats a Catalunya, tancament d’empreses, retallades socials, indecents rescats d’empreses privades que han jugat al casino especulatiu i hi han perdut el que no tenien, bombolles immobiliàries mantingudes artificialment per al benefici de quatre, etc; qui hi ha perdut més és la majoria de la població, la classe treballadora víctimes del sistema i alhora els encarregats de pagar-ne les conseqüències (ignominiosa reforma laboral i social, pujada de preus dels serveis bàsics, atur, retallades en la sanitat i en l'educació...), mentre veiem com els seus responsables segueixen fent i desfent com volen, socialitzant les pèrdues i privatitzant els beneficis. I entre tots els afectats, els que han rebut la bufetada més forta són el col•lectiu de ciutadans nouvinguts.

Aquestes persones ocupen els llocs de treball més precaris i volàtils de la cadena, fet que ha provocat que siguin els primers en saltar del sistema un cop s’ha iniciat la crisi. Com a dada, al maig de 2008, el total de nouvinguts afiliats a la seguretat social a Catalunya era de 477.360 persones i a juliol de 2011 havia caigut fins als 300.784 afiliats. Aquesta és una dada clau que ens indica clarament els estralls de la crisi entre els nouvinguts.

La conseqüència més visibles són econòmico-socials (per a tots els ciutadans en aquesta situació). Pèrdua del lloc de treball i del sou de la família, impossibilitat de trobar una nova feina, impossibilitat de fer front al pagament de la hipoteca o del lloguer, etc. Tot això du a moltes persones a viure al llindar de la pobresa, al límit de l’exclusió social, i en el cas dels ciutadans nouvinguts, patint per si podran renovar la seva autorització, en el cas que la tinguin.

Parlant estrictament de l’àmbit de l’autorització de residència i treball, cal alertar del continuat augment de la irregularitat sobrevinguda. És preocupant el fet que continua existint un gran nombre de persones que es troben en situació irregular (el 38% dels/les usuaris/es d’AMIC-UGT a la província de Tarragona). Aquest fet no s’ha d’entendre com una conseqüència d’una major arribada de persones nouvingudes sinó que el 90% dels casos responen a una conseqüència directa de la crisi, ja que provoca que les persones no puguin complir els requisits establerts per a la renovació de la seva autorització (cotització mínima i contracte de treball). I com que no tenen autorització no poden treballar, entrant en un cercle viciós destructiu.

Tot aquest panorama ens aporta una fotografia preocupant de la situació de la societat que ens augura un futur força negre. Per tant, ara més que mai, és més valuós i necessari el treball que totes les entitats estan fent a favor de la integració social i laboral, ja que una societat cohesionada és el millor antídot per evitar brots de xenofòbia i racisme, agreujats per la crisi actual.

Cal posar en pràctica polítiques de foment de la formació, l’ocupació estable i el blindatge dels serveis bàsics de la societat, just al contrari del que estan fent els Governs actuals, i cal dur a terme programes d’integració social. I com a associacions, cal que fomentem la participació social de la ciutadania, de tota la ciutadania, perquè entre tots podem aportar solucions al problema existent. Tots units tenim la força suficient per a reclamar, democràticament i pacífica, els nostres drets i fer que les autoritats treballin en el sentit que els demana la societat que no és cap altre que el respecte als valors democràtics que sempre han caracteritzat Catalunya, fomentar el civisme, la inclusió i la recerca d’una societat més justa i lliure, construïda amb l’aportació de tots i totes.

Article publicat al número 0 de la revista Adib ladi de l'Associació Adib.